Situació i història del jaciment:

 

Els romans tenien moltes creences sobre la vida desprès de la mort. Quan una persona moria s’havia de fer la celebració d’uns funerals adients i un ritual específic, sense el qual l’ànima del difunt no podia abandonar el món dels vius i passar a l’altre món.

A més, van establir la costum d’enterrar els morts a banda i banda de la via de sortida de la ciutat, amb làpides on hi havia escrits uns epitafis funeraris en honor a la persona morta. D’aquesta manera, cada vegada que entressin i sortissin a la ciutat els recordarien.

 

A Tarraco, les primeres àrees funeràries són datades del segle II-I aC i estan situades al  suburbi occidental de la ciutat, en el sector delimitat a l’est per les muralles de la ciutat, al nord per la línia de costa i l’oest pel riu Francolí. Es tracta però de l’inici de la ciutat i, per tant, no se’n té un gran coneixement.

 

L’esplendor de les vies sepulcrals va esdevenir als segles I-II dC. Durant el mandat d’August es construeix, a l’entrada de la ciutat, una gran porta d’opus quadratum a través de la qual s’unia la via Augusta amb la ciutat. Va ser aleshores quan, possiblement, s’hi van construir els primers sepulcres monumentals al voltant d’aquesta nova porta.

Finalment, a finals de l’imperi romà, durant els segles III-IV dC, va esdevenir el naixement dels grans cementiris suburbans. És el cas de l’àrea Paleocristiana, creada desprès de la mort de Sant Fructuós, en que es va aplegar una àrea funerària al voltant de la seva tomba, a la part occidental extra-murs. En aquesta àrea es seguia amb la tradició romana, però va començar a aparèixer l’influencia cristiana amb la substitució de les vies funeràries per cementiris.

Actualment, algunes de les làpides trobades a les vies de sortida de la ciutat es troben al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT), d’altres, procedents dels cementiris suburbans dels segles III i IC dC, a l’àrea Paleocristiana, però molts s’han perdut durant la construcció d’edificis.

 

 

Descripció i conservació:

 

Parlar sobre totes les làpides trobades als costats de la via Augusta, a l’entrada de Tarraco, seria gairebé impossible, ja que se n’han trobat moltes, però n’he fet un petit recull per saber com eren;

 

Es tracta d’una ara funerària del segle III dC, per tant de finals de l’imperi romà, que actualment es troba al MNAT.

Estava decorada amb timpà i acroteris, i estava dedicada a Valerius Rufus, un home que va morir als trenta-cinc anys i vuit dies, frumentarius de la legió VII Gemina, per la seva esposa Pompeia Bassilla, amb qui va viure cinc anys i dos mesos.

Aquesta informació s’ha aconseguit gràcies a l’epitafi de la làpida, en la qual s’escrivia informació del mort, com és el cas d’aquesta làpida, o les paraules que el difunt hagués deixat expressament. En aquest cas, l’epitafi és el següent:

 

Val(erio) Rufo mil(iti)

frum(entario) leg(ionis) VII g-

em(inae), qui vixit

ann(os) XXXV di-

es VIII, Pom(p)eia

Bassilla con-

iux, cum qui vixit ann(os) V

mens(es) II, b(ene) m(erenti) f(ecit).

 

 

 

Traducció:

Per a Valeri Rufo, soldat frumentari de la legió VII Gemina, que va viure 35 anys i 5 dies. La seva esposa Pompeia Bassil·la, amb qui va viure 5 anys i 2 mesos, li va dedicar perquè bé ho mereixia.

 

Ara funerària del segle II dC, per tant, procedent de l’època d’esplendor de les vies sepulcrals. Certament, aquesta va ser trobada al costat de l’amfiteatre, lloc per on passava la via Augusta, principal via d’accés a la ciutat. La seva part superior estava decorada amb timpà i rosetes.   

Va ser dedicada per Sulpicius Syntropus al seu patró Caius Sulpicius Euclides, sevir augustal. En aquest cas, l’epitafi és:

 

 

 

D(is) M(anibus).

C(aio) Sulp(icio) Euclidi

VI vir(o) Aug(ustali) mag(istro)

col(oniae) Tarr(aconensium)

Sulpicius Syn-

tropus patro-

no optimo.

 

Traducció: 

Als déus manes.

Per a Gaius Sulpici Euclides, sevir augustal i magistrat de la colònia Tarraconense.

Sulpici Syntropus al millor patró.

 

 

En aquest tercer cas, el que es veu a la foto no és una làpida, sinó un sarcòfag situat als jardins de l’amfiteatre. La part que se’n conserva té unes mesures d’aproximadament 1,70 metres d’ample i uns 90 centímetres d’alçada. Però només se’n conserva, la meitat, no hi ha cap tapa ni restes d’inscripcions.

Per tant, no se’n pot conèixer amb exactitud la seva procedència o qui era la persona amb que es va enterrar.

 

El que si que se sap, és que pertany a l’àrea funerària més antiga de la ciutat, datada d’entre els segle II i I aC, al costat de la Via Augusta, que entrava a la ciutat des de Barcino. Aquesta via va ser destruïda més endavant per a la construcció de l’àrea lúdica de l’amfiteatre.