l'arribada dels romans a tarraco
Abans de l’arribada dels romans, Kesse era un poblat ibèric, situat a prop del mar, a peus d’un turó on actualment hi ha el casc antic de Tarragona. De fet, les excavacions realitzades han demostrat que hi va haver habitants des del segle V aC.
Però l’hivern del 218 aC, durant la Segona Guerra Púnica i desprès de la conquesta de Sagunt, l’exèrcit cartaginès d’Aníbal va arribar a Hispania. Des d’allà, va organitzar un gran exèrcit amb el quan va anar per terra, travessant els Pirineus, la Gàl·lia i els Alps, fins a Itàlia.
Davant d’això, els romans, dirigits per Cneu Corneli Escipió, van viatjar per mar a la Península Ibèrica per derrotar les bases d’abastiment des de les quals els cartaginesos estaven enviant ajuda als seus companys, i van desembarcar a Emporion, una ciutat aliada de Roma situada al nord de la costa Mediterrània d’Hispania. En poc temps, els romans van controlar tota la costa fins el riu Ebre i van atacar el campament púnic en el qual guardaven les pertinences i subministraments de l’exèrcit cartaginès. Aquest campament estava situat a prop d’un oppidium anomenat Kesse. La batalla entre romans i cartaginesos va acabar amb la victòria romana.
El 211 aC, morts en combat els germans Escipió, les conquestes al sud de l’Ebre es van veure en perill i els romans van mantenir-se a la ciutat fins que, poc desprès, va arribar un exèrcit de reforç.
L’any següent, Publi Corneli Escipió el jove, fill i nebot dels generals anteriors, va ser anomenat procònsol, cap de les tropes romanes d’Hispania. Al capdavant de dos noves tropes, va desembarcar a Emporion, des d’on es va dirigir a Tarraco, va reunir totes les forces i va organitzar una assemblea per preparar una campanya contra Carthago Nova, l’actual Cartagena, la capital púnica del regne cartaginès establert a Ibèria que va ser finalment conquistada el 209 aC.
Tres anys desprès, el 206 aC, havent derrotat Gadir (Cadis) i les últimes tropes cartagineses, els romans van donar per acabades les campanyes militars i Escipió va tornar a Tarraco per embarcar-se cap a Roma.
el creixement de tarraco
Després de la guerra, la ciutat de Tarraco va mantenir el seu caràcter de campament militar, però es va convertir en una ciutat amb una vida comercial i políticament plenament urbana i basat en la presència militar.
El 197 aC, els romans van convertir els territoris conquistats a Hispania en dos noves províncies, Hispania Citerior i Hispania Ulterior, en les quals s’havien de pagar uns impostos anuals. Durant uns cent anys, el domini romà es va limitar a l’enviament continu de nous exèrcits amb els quals sufocar les revelacions provocades pel pagament dels impostos i per consolidar o ampliar les fronteres, lluitant amb els celtibers i els lusitans.
Tarraco va ser gairebé oblidada, mantenint el seu caràcter de base militar i centre d’hivernada. Però el 195 aC s’hi va establir Cató, durant les operacions militars contra una revolta ibèrica.
La situació costanera de la ciutat i el seu funcionament com a primer port al nord de l’Ebre, junt amb la seva proximitat amb les Illes Balears i la seva utilització com a via d’entrada de comerciants a través del riu Tulcis (riu Francolí), van convertir Tarraco en una base portuària de gran importància.
Durant tot aquest temps no es coneix quin va ser l’estatut de la ciutat, Roma havia establert una sèrie de diferència entre pobles i ciutats segons la seva utilitat: citats amigues, lliures i independents, lliures de pagaments per la seva ajuda a Roma, ciutats federades, autònomes però lligades per tractats, i per últim, ciutats de drets, sotmeses a la voluntat del governador provincial.
El 108 aC, el ex-cònsol Cató, desterrat de Roma, va buscar refugi a Tarraco. Com que el desterrament suposava la sortida del Estat romà, això demostra que Tarraco va ser una ciutat lliure o federada.
La ciutat aviat va ser envaïda pels comerciants itàlics. L’epigrafia republicana demostra la presencia de lliberts i esclaus a la ciutat. Tanmateix, les estàtues funeràries republicanes trobades a la Necròpolis Paleocristiana mostren la riquesa d’aquests comerciants, capaços de pagar-se sepulcres monumentals de tradició itàlica.
Davant d’aquesta evolució, molts emigrants itàlics van viatjar a Tarraco en busca de noves terres per establir-se lluny de la ciutat. Això va provocar la ràpida producció de villae, unitats de producció agrícola esclavista, i, amb això, Tarraco es va romanitzar poc a poc.
tarraco, capital d'august
El 31 aC, després de la derrota de Marc Antoni a la batalla d’Actium i sense nous enemics que disputessin el poder, Octavi va decidir instaurar una nou ordre universal que posés fi a cinquanta anys de guerres civils. El 27 aC va rebre el títol d’August i va acordar una nova organització provincial amb el senat. Les províncies pacificades serien administrades pel Senat i les que encara es rebel·lessin serien administració imperial. Seguint aquest tracte, August va viatjar a Hispània i va dividir les províncies en tres: la Bètica, senatorial, i la Tarraconense i Lusitània, imperials.
Al mateix temps, August havia d’acabar amb la resistència al poder romà d’algunes zones d’Hispania. Aquests eren els càntabres i els asturs, del nord de la Península. El 27 aC, August es va dirigir cap a elles, però a causa d’uns problemes de salut, no va poder continuar al càrrec de les operacions militars i va establir-se a Tarraco. Des d’allà, va poder dirigir durant dos anys la seva planificació.
Durant els dos anys en que August va estar a Tarraco, aquesta va canviar d’estatut i es va convertir en una colònia romana, administrada i governada com Roma i s’hi van encunyar monedes amb la imatge d’August, acompanyades de les sigles CIUTT (Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraconensis).
Al mateix temps, en el tema polític provincial la ciutat va ser anomenada cap de conventus o districte judicial. A més, la bona situació geogràfica de la ciutat va fer que August la convertís en la nova capital de la província Hispania Citerior o Tarraconensis.
La organització política de la ciutat també va canviar. Les diferències entre ciutadans romans i provincials van desaparèixer i tota la població gaudia de la ciutadania romana. Les diferències, tot i així, es van mantenir entre els esclaus (servi), privats de qualsevol dret, i els homes lliures (ingenui). Aquests també van passar a dividir-se segons la fortuna en dos grans classes: la classe popular (plebs), la classe mitjana i la mitja-alta (equites). Finalment, la classe senyorial ocupava la part més alta de la jerarquia social.
Com a colònia, Tarraco era una ciutat autònoma, governada per la lex coloniae, dictada en el moment de la seva fundació.
Cada any es realitzaven eleccions (comitia) per elegir dos duumvir o magistrats suprems, a part d’alcaldes i jutges, juntament amb els edils (encarregats dels mercats, els carrers, el terreny públic i els temples). Tots aquests magistrats comptaven amb l’ajuda d’un cos de funcionaris públics: secretaris, copistes, missatgers, esclaus, heralds i flautistes.
tarraco imperial, dels flavis als servis
Durant l’estada d’August, aquest va fer construir diversos edificis a Tarraco, a l’alçada de la seva condició de capital de província. Enriquida, amb unes xarxes comercials actives i un important desenvolupament polític, Tarraco va viure una època d’esplendor durant la dinastia julio-clàudia, del 27 aC al 68 dC. El 69 dC, però, tot va canviar. La rebel·lió dels governadors provincials va propiciar la caiguda i mort de Neró, emperador de Roma, donant pas a un any de guerra civil on hi va haver tres emperadors successius. Finalment, Vespesià, un militar professional d’origen itàlic i general de les legions d’Orient, va rebre el poder de l’Imperi.
Vespesià va instaurar un nou ordre econòmica i social a l’Imperi, arruïnat per la gestió de Neró i la guerra civil. Una de les seves mesures va ser atorgar a tota Hispania el dret llatí. Amb el dret llatí, els territoris hispànics van passar a ser organitzats al voltant de centres urbans, les colònies i municipis.
La cohesió política d’aquest nou panorama es va aconseguir mitjançant la religió. Decidit a fundar una nova dinastia, Vespasià va restablir el culte imperial que August havia instaurat i havia estat en crisi durant el govern de Neró.
Mentre això passava, Tarraco va continuar creixent i renovant-se. Gaudia de diversos monuments que facilitaven la vida dels qui hi vivien. Per això, la seva demografia va augmentar.
Entre els anys 121 i 122 dC, l’estada de l’emperador Adrià o el càrrec que Septimi Sever va realitzar a la ciutat com ajudant de l’emperador abans de ser proclamat emperador van comportar successives restauracions en els principals monuments de la ciutat.
El govern de la província no va canviar durant els segles I i II dC, però a finals del segle II, en època de Septim Sever, la situació va canviar. El ordo decurionum, en aquesta època, continuava regint els destins de la ciutat, però ja sense el poder econòmic d’èpoques passades i buscant el suport de nous patrons, grans fortunes i altres funcionaris membres de la nova elit política.
època tardo-antiga de tarraco
L’antiguitat tardana és un període cronològic que s’estén des de mitjans del segle III dC fins a començaments del VIII. Durant aquests segles es va produir la transformació de la societat romana cap a una societat feudal.
Durant el govern de Dioclesià es va produir una nova organització i una nova divisió administrativa entre Roma i les províncies: la diòcesis. Així, la diòcesis d’Hispania estava dividida en sis províncies: la Beaetica, la Lusitania, la Carthaginesis, la Gallaecia, la Tarraconensis i la Mauritania. Tarraco va continuar sent la capital provincial de la Tarraconsensis però amb menys territoris que fins aleshores.
El 395, desprès de la mort de Teodosi, es va produir la divisió de l’Imperi romà entre els seus dos fills: Honori es va fer càrrec de les províncies occidentals i Arcadi de les orientals. Desprès del segle V, especialment conflictiu per la caiguda de Roma el 476 en mans del rei germànic Odoacre, es va produir la caiguda de l’Imperi romà a Occident i la creació de nous regnes germànics. Des de finals del segle V, Tarraco va entrar a formar part del regne visigot de Tolosa i va perdre poder polític després de la unificació de tota la Península Ibèrica.
A partir del segle III aC, va patir una transformació urbana. En aquesta època la ciutat tardo-romana de Tarraco havia quedat reduïda a la Part Alta, transformant els grans espais públics de l’antic Fòrum provincial i del Circ romà en zones d’habitatge, amb una nova ordenació urbanística. Els antics espais de representació política (Fòrum Colonial i Provincial) i de cohesió ideològica i social (temples de culte imperial i edificis d’espectacles) van ser transformats en àrees d’habitatge i corrals, o simplement abandonats com en el cas de l’Amfiteatre.
A la vegada, van néixer nous centres de control polític ideològic creats per la societat tardo-romana, com el monasterium urbà o les basíliques urbanes i suburbanes (com la de la Necròpolis i l’Amfiteatre). A més, la societat tardo-romana de Tarraco es va convertir en una societat eminentment religiosa, on el cristianisme havia ocupat un lloc principal en les relacions socials i polítiques de l’època.
L’activitat de la ciutat va continuar fins que durant els anys 713 i 714 va ser abandonada per l’arribada dels musulmans, iniciant així una etapa fosca de la història de Tarragona, la qual no va tornar a reactivar-se fins la nova ocupació feudal del segle XII.
.