Anys d’excavació:

 

• 2000

 

 

Situació i història del jaciment:

 

La Font dels Lleons, construïda a la segona meitat del segle II aC, va ser descoberta el 1990 a la cantonada dels carrers de Pere Martell i d’Eivissa a Tarragona, quan s’estaven realitzant unes excavacions en aquella zona. Tan bon punt va ser descoberta es va iniciar l’excavació, però es va veure dificultada l’aigua; a mesura que l’excavació aprofundia, el volum d’aigua augmentava fins a fer-la impracticable sense un bombeig que, tot i així, no evitava que l’aigua del subsòl inundés tota l’ estratigrafia, dificultant així el procés d’excavació. La constant presència d’aigua i la inestabilitat de l’estructura van obligar que no es pogués excavar plenament el jaciment, fet pel qual es desconeixen alguns detalls constructius i estructurals.

 

Durant la investigació es van trobar tres brolladors esculpits en forma de lleó, fet pel qual es va poder afirmar que es tractava d’una font monumental i pública.

 

Per explicar tant la història com la conservació del jaciment cal diferenciar tres etapes en què la font va patir diverses transformacions.

 

• Període tardo republicà (150 - 27 aC): En aquest període es va construir la font, situada a prop de la línia de costa. És per això, que els usuaris de la font devien ser mariners, pescadors, pagesos i gent de pas que es dirigia o partia de la ciutat. Abans de l’edificació de la font, a meitats del segle II aC, aquesta i altres fonts naturals existents a la zona tant sols eren utilitzades eventualment per la població ibèrica. D’aquesta època, a la zona on es troba la Font dels Lleons, només s’hi troben edificacions d’època aparentment tardo republicana.

.

• Període alto imperial (segle I dC): A mitjans del segle I dC la font, que es trobava descoberta, es va convertir en un cisterna tancada on l’aigua s’obtenia a partir de tres brolladors en forma de lleó. Possiblement, aquesta millora arquitectònica va ser degut a la densificació urbanística de tot aquest sector suburbial a partir d’època imperial. L’increment d’activitat va augmentar els mals usos i el risc de contaminació de les aigües, fet que va comportar, segurament, el tancament de la font per prevenció, ja que, si l’aigua es mantenia tapada pels murs i el sostre, era més fàcil que aquesta no es contaminés.  A partir de la reforma viària d’August, durant el segle I dC, la font va quedar en mig de la via que progressivament es va completar i densificar. D’aquesta manera, la font ocupava l’angle format per la via romana del camí de la Fonteta, un dels principals accessos a la ciutat, i un carrer que seguia l’actual traçat del carrer Pere Martell. Amb la construcció d’una domus suburbana a uns quatre metres de la façana meridional de la font es va iniciar una gradual ocupació dels espais més pròxims que van acabar introduint l’edifici en el dens urbanisme de la zona.

 

• Període tardo antic (segle III i IV dC): A l’entorn de la segona meitat avançada del segle III dC la font va patir una sèrie de transformacions que van afectar la seva estructura, en un context de retrocés urbanístic. Entre el segle III i començaments del segle IV dC van esdevenir diversos enderrocs com a conseqüència del foc i la destrucció de varis edificis residencials. És el cas de la domus alto imperial, al sud de la font, que va ser incendiada i enderrocada.

 

Durant aquest període es va viure una recessió urbana que va reduir la demanda d’aigua. Com a conseqüència, la font no va ser restaurada tot i continuar en funcionament en unes condicions molt precàries.  Amb el temps, el forat de desguàs de la font es va acabar embossant ja que, pels mals serveis de manteniment i neteja, s’hi havien abocat les restes de l’enderroc e la coberta.          

                                 

 

Conservació:  

 

La primera font construïda seguia un model hel·lenístic, un tipus arqueològic molt simple format per un pòrtic d’ordre dòric i un dipòsit d’on es treia l’aigua.

Sobre la boca del brollador van construir tres murs d’opus quadratum, que formaven una planta rectangular en U. Tant en el mur oriental com en l’occidental s’observen restes de revestiments d’opus signinum que van ser cobertes per les banquetes de reforç en opus caementicium construïdes més endavant.

 

A la base del mur de fons es van edificar dues obertures, una principal i una secundària, per on s’introduïa l’aigua dins del dipòsit de la font. El límit meridional estava format per un mur de 1,3 metres d’alçada.

 

El dipòsit o piscina, amb unes mesures de 15,8 x 2,3 x 1,3 metres, estava pavimentat amb un sòl de lloses de pedra del Mèdol, una pedrera situada a pocs quilòmetres de Tarraco, i la seva funció era mantenir un volum estable i constant d’aigua i permetre la decantació dels sediments, tipus de construcció anomenat piscina limaria. Les mesures indicades donen com a resultat una capacitat màxima d’uns 47.000 litres d’aigua.

 

Al costat occidental del mur hi havia un forat de desguàs que permetia el buidatge complet del dipòsit per a realitzar les tasques de neteja i manteniment. Les aigües residuals (aqua caduca) es conduïen cap a la cloaca.

 

Durant el període alto imperial, la font es va remodelar. Van construir un mur de façana que tancava l’edifici, en el qual van col·locar tres brolladors amb doma de lleó. El mur tenia un aspecte poc acurat, amb la base feta de pedres de dimensions i talla variables combinades amb carreus.  

 

A l’extrem oriental hi havia una porta sobre elevada.. Per aquest espai, d’1,20 metres aproximadament d’amplada, hi havia un canal en opus caementicium que recollia l’aigua que sobresortia del dipòsit. Des d’aquest canal de distribució i regulació, l’aigua es dirigia als brolladors, fets amb bloc de pedra esculpida en forma de meitat anterior de lleó ajagut amb la boca oberta, per on fluïa l’aigua que es recollia en recipients. Els dos brolladors laterals, que representaven un lleó,  tenien característiques similars tant en el tipus de pedra com la forma d’esculpit, mentre que el lleó central era diferent tant en el tipus de pedra com les dimensions i l’esculpit.

 

Però l’aspecte de la font descrita fins ara no va perdurar gaire temps. En el darrer quart del segle I dC, els lleons central i oriental van deixar de funcionar i només el lleó occidental va quedar en ús durant un període de temps entre els segles II i III dC. En relació a aquest únic brollador actiu es va construir una estructura semicircular que recollia l’aigua del brollador i la conduïa a una nova claveguera de majors dimensions que es dirigia cap al sud-est.  

 

És possible que aquest nou sistema de desguàs estigues relacionat amb la construcció, a mitjans del segle I dC, d’una domus suburbana al sud. En un moment desconegut es va produir al substitució de la coberta amb volta de carreus per una armadura de fusta i revestiment exterior de tegulae i opus signinum a una vessant. L’alçada del sostre era de 2,80 metres respecte el paviment del dipòsit i de 1,50 metres respecte la banqueta adossada interiorment al mur de la façana.

 

Amb l’embussament del darrer brollador, a mitjans del segle III, es va col·lapsar el sistema de subministrament d’aigua operatiu fins aquell moment i per continuar accedint a l’aigua del dipòsit van fer dos forats irregulars en el mur de façana que permetien, amb dificultats i de forma precària, penetrar a l’interior i extreure l’aigua amb recipients.

 

Durant el període tardo antic,  en la segona meitat avançada del segle III, la font es va omplir de restes d’enderroc de la coberta, possiblement enderrocada per la caiguda d’una part important del mur de fons. La caiguda del sostre va acabar obstruint completament les obertures d’entrada d’aigua al dipòsit incrementant la pressió sobre el mur de fons, fet pel qual l’estructura es va debilitar gradualment fins que finalment es va col·lapsar.

 

Perduda la coberta, amb el mur de fons parcialment enderrocat, el dipòsit ple de sediments i l’exterior del mur frontal cobert de terra, l’interior de la font es va convertir en un dipòsit on s’acumulava l’aigua. Degut a aquesta deterioració la font va deixar de tenir la importància que havia adquirit temps abans, i fins a l’època moderna, en que es va construir al costat de la font un nou pou, no van haver-hi més evidències arqueològiques.