estructura de la ciutat
A continuació construïen la muralla al voltant del solc que l’àugur havia traçat, o a vegades ni la construïen. La muralla envoltava tota la ciutat i s’utilitzava per delimitar el territori i defensar la ciutat dels possibles atacs exteriors. Aquesta muralla tenia quatre portes d’entrada i sortida de la ciutat, una a cada banda. També hi havia torres de vigilància per poder controlar l’exterior de la ciutat.
Un cop fet aquest traçat inicial, construïen carrers en paral·lel als dos carrers principals, formant illes de cases, que no podien tocar el mur, ja que aquella terra (pomerium) era sagrada.
Les ciutats romanes es caracteritzaven pel seu traçat urbanístic, que seguia el model de la Urbs Roma. A l’hora de construir una nova ciutat s’utilitzava el traçat hipodàmic, creat per l’arquitecte grec Hipòdam de Milet al s.V aC.
Aquest model d’urbanització va servir per unificar i romanitzar els territoris conquerits, ja que, juntament amb el traçat, també s’ introduïen les costums i tradicions romanes a la nova ciutat.
Per crear una ciutat de nova planta, els romans buscaven un lloc desocupat i adequat, preferiblement a prop d’un riu i en un lloc elevat, com un turó en el cas de Tàrraco.
Abans de començar amb la construcció però, els àugurs feien la cerimònia de la inauguratio. Un cop feta, començaven traçant els dos carrersprincipals, anomenats cardo maximus i decumanus maximus, que s’interrompien al centre de la ciutat, el mundus, on es trobava el fòrum.
edificis i zones principals de la ciutat
El fòrum, al centre de la ciutat, era el lloc on es comerciava, la gent s’hi reunia per parlar i hi havia els principals edificis de la ciutat. Els més comuns eren el temple, lloc on es retia culte a un déu o divinitat al qual estava dedicat l’edifici, la basílica, lloc on es reunia el poble per fer assemblees i comerços, i la curia, destinada a les reunions de les assemblees i el Senat. Al fòrum també s’hi trobaven diferents tabernae et macella, petits mercats situats sota els porxos del fòrum on venien tot tipus d’objectes artesanals i aliments. Al fòrum també s’hi trobava la rostra, també coneguda com a tribuna dels oradors, una plataforma des de la qual els polítics podien fer discursos a la població.
A part d’aquests edificis, n’hi havien d’altres distribuïts per la ciutat, tots destinats a l’oci i el benestar dels habitants.
Els edificis d’entreteniments propis de la ciutat eren el circ, destinat principalment a les curses de quadrigues i el teatre, edifici on es feien representacions diverses (comèdies, mim, pantomim…). El teatre romà no va tenir massa èxit, ja que els romans preferien un altre tipus d’espectacles. Finalment hi havia l’amfiteatre, edifici on feien espectacles de tota mena: lluites de gladiadors, de feres, gladiadors contra feres, exhibicions d’animals exòtics… aquests espectacles eren els més esperats pel poble i els que més agradaven.
D’altra banda hi havia les termes, destinades a la higiene, però també era un lloc on la gent anava a relaxar-se. Constava de diferents sales: palaestra (patis on passejar i fer esport), apodyterium (vestidor), frigidarium (sala de bany fred), tepidarium (passadís que comunica el frigidarium i el caldarium i on també feien massatges), caldarium (sala de bany calent), hypocaustum (cambres subterrànies per mantenir el caldarium calent), laconium o sudatorium (saunes) i latrinae (lavabos d’ús públic).
També eren molt freqüents les fonts, que es trobaven per tota la ciutat per proporcionar aigua a tots aquells habitants que no en disponien a les seves cases.
abastiment d'aigua i comunicacions
Per tal de poder tenir un subministrament d’aigua abundant i regular a les seves ciutats, els romans van crear el aqüeductes, unes canalitzacions subterrànies de pedra que conduïen l’aigua des d’un riu o font de la muntanya fins a la ciutat. Abans d’arribar al final del seu recorregut, l’aigua passava pel castellum aquae, una torre d’aigua on es filtraven les impureses. Des d’aquesta torre es distribuïa l’aigua en tres sectors. El primer i més important era les fonts de la ciutat, seguidament les termes públiques i finalment les cases privades.
Amb el creixement de les ciutats, també es va fer molt important el fet de tenir un sistema de carreteres a traves del qual poder anar d’un lloc a un altre. Va ser per això que van crear les viae. Per construir-les començaven traçant el recorregut i excavant dos solcs paral·lels per marcar l’amplada de la via. Tot seguit buidaven la terra d’enmig i l’omplien amb diverses capes de pedra, grava i pedres triturades i finalment o recobrien amb el pavimentum.
Aquestes vies començaven a les portes de la ciutat, seguint el camí del cardus maximus o el decumanus maximus. Per saber la distància que hi havia entre una ciutat i una altra, van col·locar, cada mil passos, uns blocs de pedra anomenats miliarum amb una inscripció que indicava la distancia d’aquell punt de la via fins al principi o el final. També es trobaven al llarg del seu recorregut mansiones, uns llocs per menjar i descansar.
A la sortida de les ciutats i començament de les vies es trobava la necròpolis, que literalment significa ciutat dels morts. Era el que els romans utilitzaven com a cementiri en que, a banda i banda de la via col·locaven tombes amb diverses inscripcions dels habitants de la ciutat que havien mort .
els habitatges
Segons el nivell de vida que tinguessin, les persones vivien en un tipus de casa o altre. N’hi havia tres:
La domus era el tipus d’habitatge típic de les persones amb diners, on hi vivia una sola família. Eren cases d’un sol pis, bastant grans i amb un o dos patis interiors.
A l’entrada de la domus hi havia un vestibulum (vestíbul) on s’accedia través de la ianua (porta).
Entre la ianua i l’atri, el pati interior de la domus, es trobaven les fauces, un passadís amb bancs de pedra perquè hi esperessin els clients o convidats.
Al final d’aquest passadís s’arribava a l’atri, un pati quadrat rodejat de pòrtics que era utilitzat com a punt principal de la casa. Al seu voltant s’hi trobava el lararium, lloc destinat al culte dels deus lars, i l’impluvium, una mena d’estanc on es conservava l’aigua de la pluja. També s’hi trobava el tablinum, l’habitació on el pater familias (pare) feia reunions i on s’hi guardava l’arxiu familiar, les alae, dues habitacions petites i sense portes, i l’andron, un passadís que connectava l’atri amb el peristil.
Amb el temps la domus es va fer més gran i es va crear el peristil, un pati interior d’influència grega que es va convertir en la nova part principal de la casa. Amb l’aparició del peristil els romans van afegir una nova porta a la domus, per accedir directament a aquest pati. Aquesta porta era anomenada ianua postica, posticum o simplement postica.
Al voltant del peristil s’hi van fer noves habitacions per les diferents necessitats:
L’exedra, una sala oberta al jardí per gaudir de les vistes i amb uns bancs de pedra en forma de semicercle per rebre gent, tal i com es feia al tablinum, el cubiculum, una habitació amb llits per dormir-hi, la bibliotheca, habitació on es guardaven els llibres, i el triclinium, habitació on es menjava, amb llits i una taula al mig per poder-se estirar; la culina, una cuina amb fogons per poder preparar el menjar, la lavatrina: sala de bany on es podien netejar i el penus, un rebost on poder guardar el necessari.
A l’exterior de la domus hi havia les tabernae, unes habitacions obertes a l’exterior que podien ser llogades o utilitzades pel propietari com a botigues.
Les insules eren els pisos on vivien les famílies amb menys diners. Eren propietat d’una persona que en llogava els diferents pisos. Eren poc espaioses i amb les necessitats mínimes. En una insula hi havia tres tipus d’apartaments de lloguer: les tabernae (botigues), les pergulae (tallers) i finalment i més abundants les cenacula (pisos per viure-hi).
A diferencia de les domus, les habitacions de les cenaculae no tenien un ús concret, sinó que s’utilitzaven per a tot segons les necessitats de les famílies. Aquest tipus d’habitatges tenien moltes finestres i maenianae (balcons), per tal de poder tenir llum tot el dia. Tampoc acostumaven a tenir banys ni aigua corrent, per la qual cosa les famílies havien d’utilitzar banys i fonts públiques.
D’altra banda hi havia les cases de camp, les villae, construïdes lluny del bullici de la ciutat. N’hi havia dos tipus, la villa rustica i la villa urbana.
La villa rustica era una casa de camp destinada a l’explotació agrària. Eren cases normalment de dos pisos; en què es trobaven, a part de les habitacions típiques d’una casa com són la cuina, el bany y les habitacions de treballadors i propietaris; estables, molins i forns, bodegues, etc. Però per normal, una vil·la rústica no contenia tots aquests espais, sinó que es centrava únicament en la producció d’un tipus de producte, com podia ser la producció de productes làctics, carns, verdures o vins.
Aquest tipus de villa va començar sent una simple cabana de camp però va evolucionar amb el temps fins a tenir una part luxosa destinada al descans del seu propietari.
Més endavant el principal interès dels propietaris de les villae va deixar de ser el de tenir un espai amb el qual podia guanyar diners, sinó el de tenir un lloc amb totes les comoditats possibles per poder descansar. Va ser aleshores quan van començar a construir-se les villae urbanae.
El primer requisit per a construir una villa urbana era trobar un bon lloc, a prop del mar, al costat d’un llac, als peus d’una muntanya... per tal de tenir unes bones vistes.
La villa urbana tenia tot tipus d’espais per cobrir les necessitats de qui hi vivia, amb zones, com el peristil, similars als d’una domus. Les parts principals de que constava eren els menjadors, d’hivern i d’estiu i amb capacitat per varies persones, diferents habitacions per dormir, estudiar o descansar, biblioteques, sales de reunió, banys amb totes les comoditats típiques d’unes termes (apodyterium, tepydarium, frigidarium, etc), gymnasium i sphaeriterium per fer esport i jugar després dels banys, ambulationes per passejar quan feia mal temps, gestationes (llocs on poder reposar), hypodroms, i piscina. A excepció d’alguna, aquestes viles no tenien atri, solament peristil.
Van haver-hi també propietaris que no desitjaven allunyar-se molt de la seva ciutat i van construir-se villae suburbanes, que es trobaven al costat de la ciutat i de les quals se’n trobaven tres tipus: la praedibola, uns petits xalets propietat de gent més modesta que s’utilitzaven per passar algun dia al camp. Els xalets de mitjana extensió, més completes que la praedibola. I finalment les grans cases, que eren el que es coneixia com a villa.